L’art de crear “Diem activitat creadora a tota realització humana que dóna lloc a una cosa nova. L’ésser humà reprodueix o repeteix normes de conducta ja creades i elaborades o ressuscita petjades d’antigues impressions” (Vigotsky, 2012, p.15).
Quan recordem llocs o jocs de la nostra infància estem reproduint fragments d’impressions viscudes en aquesta etapa. Passa el mateix quan dibuixem al natural, escrivim, componem, etc, no fem més que reproduir alguna cosa que tenim davant o que assimilem o elaborem amb anterioritat. En aquesta mesura ajuda a conèixer el món que ens envolta, creant i fomentant hàbits.
Però el cervell no es limita a ser un òrgan capaç d’emmagatzemar o reproduir noves experiències, és també un òrgan capaç de reelaborar i crear amb elements d’experiències passades, noves normes i plantejaments. És precisament l’activitat creadora de l’ésser humà la que fa que ens projectem cap al futur, contribuint a crear i a modificar el present (Vigotsky, 2012, p.9).
En la vida quotidiana existeixen totes les premisses necessàries per a crear. Entenent la creativitat com una capacitat per a construir la vida quotidiana, el fet de viure suposa ser creatiu i ser creatiu suposa estar, sentir que el subjecte és el protagonista de la seva pròpia vida la seva pròpia història. Winnicott també reflecteix en el seu llibre Realitat i Joc (2000) aquesta idea sobre el paper de la creativitat en la vida de cada persona. El que fa que l’individu senti que la vida val la pena de viure-la, més que cap altra cosa, es la percepció creadora. Enfront d’això existeix una relació amb la realitat exterior que és relació d’acatament; es reconeix el món i els seus detalls però només com alguna cosa que cal encaixar o que exigeix adaptació. L’acatament implica un sentiment d’inutilitat en l’individu, i es vincula amb la idea que res importa i que la vida no val la pena de ser viscuda. (Winnicott, 2000, p. 93).
Des dels primers anys de la infància apareixen processos creadors que es reflecteixen, sobretot, en els jocs. Les nenes que juguen al pilla pilla, policies i lladres o es converteixen en princeses, mostrant en els seus jocs la creació, reprodueixen molt del que veu; són aquests jocs amb freqüència simples reflexos dels adults, però aquests elements de l’experiència aliena no són projectats pels infants als seus jocs com eren en realitat, és a dir, que reelaboren creativament, combinant-les entre si i edificant amb elles noves realitats concordes a les seves aficions i necessitats. Quan una nena utilitza la ficció per a transgredir els límits, un exemple seria: que té prohibit beure aigua de l’ampolla a casa i quan crea narra la història d’una exploradora que ha de travessar el desert i només té una cantimplora per a poder beure. En aquest cas es veu molt clarament l’activitat combinada de la imaginació.
Bessel van der Kolk en el seu llibre “El cos porta el compte (2015)”, relata un exemple d’un nen de cinc anys, el qual va ser testimoni de com el primer avió de passatgers s’estavellava contra el World Trade Center des de les finestres de la seva classe de primer curs.Bessel era amic de la família i va decidir visitar-la. El nen li va ensenyar un dibuix que havia realitzat l’endemà de la catàstrofe. El dibuix representava el que el nen havia presenciat: un avió estavellant-se, una torre, una bola de foc i persones saltant des de les finestres. Però en la part inferior havia dibuixat alguna cosa més: un cercle negre al peu dels edificis. Bessel no tenia ni idea del que era, així que li pregunto i el nen va respondre: Un llit elàstic. Què feia allí un llit elàstic? Per a la pròxima vegada que la gent hagi de salvar-se no hi hagi perill. Va fer ús de la imaginació per a processar el que havia vist i tirar endavant amb la seva vida.
Per a concloure, dir que l’art pot ser particularment beneficiós en circumstàncies en què es tingui una necessitat d’expressar emocions complexes o intenses. En el curs de la història, les arts han estat usades pels artistes per a entendre emocions i crisis socials de l’època.
